De cognom, apoderat

Balanç d’una jornada com a representant d’Esquerra Republicana de Catalunya a BCN

Fer d’apoderat o interventor d’un partit polític a unes eleccions és quelcom que està a l’abast de tothom: només cal ser major d’edat i simpatitzant d’aquella formació política. Tot i això, no és molta la gent que hi participa, potser per falta d’informació, i són els mateixos membres de l’executiva del partit els que passen el dia a peu d’urna acompanyats per alguns militants ja experimentats en aquestes jornades.

POLÍTICS AL CARRER

Ahir, dia d’eleccions municipals, gran part de la llista d’ERC per l’Ajuntament de Barcelona es va repartir per tots els districtes. Ignasi Llorente, per exemple, es presentava com a sisè pels republicans i com a peça clau en el possible increment de regidors republicans. Esperant que arribés l’hora dels resultats, va fer d’apoderat al barri de l’Eixample.

Al CEIP Ramon Llull, el dia, per un apoderat d’Esquerra Repulicana de Catalunya, comença a les 8 del matí. Cal acostar-se al col·legi designat abans que comencin a arribar els votants per a poder col·locar les papeletes i organitzar les meses i els documents oficials. Una hora més tard i ja amb un Mosso d’Esquadra custodiant la porta a l’aguait de qualsevol conflicte, s’obren les portes al públic i les primeres senyores comencen a arribar. Elles comenten “amb el que ens va costar aconseguir el dret a votar, jo hi vindré mentre pugui sortir de casa”. El contrast és la gent més jove, que continuament manifesta la seva indiferència envers la classe política en general. Potser els hi falten anys de lluita per voler triar la seva opció.
Al voltant de dos quarts d’onze, quan els sorolls de la panxa buida i dormida ja es fan palès, arriben els reforços. Els representants dels republicans a la jornada electoral reben el seu kit de supervivència: una ampolla d’aigua, una pera fresca, un kit-kat i un paquet de galetes de xocolata. Això sempre fa pujar els ànims. La resta d’apoderats mira amb cara d’indignació. El PSC, com a partit governant i majoritari, té un interventor a gairebé cada taula i dos interventors a la porta: uns 10 representants en total i ningú els hi ha portat cap recompensa per la feina feta.
A mesura que s’acosta el migdia, l’afluència de públic augmenta i la feina dels apoderats es fa més necessària. Sobretot, gent gran que no pot llegir el número de mesa que li ha tocat per votar o que la no troba.

CONVERSA CATALANA

Les hores fan mal en els ànims generals i fins i tot el Mosso d’Esquadra que abans esperava a la porta, decideix entrar a fer-la petar amb els qui porten tanta estona com ell.
Parlen de política, de conflictes mediàtics, de la llengua que utilitzen per a dirgir-se als ciutadans i del kubotán. ERC i CiU li fan conversa i li retreuen alguna de les actuacions que s’han fet públiques. Hi haurà Mossos xinesos o negres algun dia? O fins i tot del Magreb?
En Carlos, diu que sí, que ara obriran 200 places per a gent de fora. El seu to no amaga satisfacció, tot s’ha de dir. La seva queixa és que allò que han fet malament s’ha fet públic i “aquells nois han hagut de tornar al seu barri i mirar els veïns a la cara”. Ell demana discreció i protecció de l’imatge pública dels implicats.

Al migdia, algun relleu i moltes baixes en els partits. Ja que a l’hora de dinar no va gaire gent fins a les urnes, ERC Eixample queda a reunir-se al casal del districte per a comentar la jornada i sentir els resultats de les enquestes que ofereixen a les notícies. Mentre tothom dina, s’ expliquen anècdotes del matí.
El local s’omple de gent amb l’acreditació dels republicans. Comenten els contrastos entre les forces guayadores en els diferents barris o, fins i tot, col·legis. No arriba el TN Migdia i la Fòrmula 1 fa de música de fons.
Reclamen el moment de la porra. Cadascú fa la seva predicció i el president del casal, Francesc Sánchez, ho apunta per deixar-ne constància. Encara no està clar què està en joc, però tothom hi participa.
Arriba l’hora de tornar a la feina i la tarda es presenta llarga. Una major part de la població s’acosta als col·legis per la tarda, sobretot si el dia es propici per a fer activitats lúdiques a la ciutat.
Al Ramon Llull les hores cauen d’una en una i finalment arriba el moment de tancar les portes i fer el recompte de vots. El paisatge canvia i els votants deixen pas a més representants polítics i als funcionaris de correus que volen recollir les actes.

AMB EL SOL, MARXA L'ESPERANÇA
En Roger San Millán, membre de l’executiva d’ERC-Eixample i responsable del partit a aquest col·legi, passeja amunt i avall amb el cap sintonitzat a Catalunya Ràdio. Els primers sondejos no són bones notícies. Anuncien una davallada dels republicans en favor de CiU, que guanyaria tres regidors a l’Ajuntament barceloní. El somriure que ha mantingut tot diumenge, s’intueix minvant.
Els interventors comencen a obrir els sobres. Tothom té els ulls posats a les llistes dels presidents de les meses.
Esquerra obté resultats variants segons la taula – repartides per carrers – , però els convergents surten guanyadors a totes menys a una, on triunfa el PSC.
Les ganes d’arribar al Palau de Congressos amb la resta del partit són creixents i per això es recullen les còpies dels escrutinis ràpidament i ERC s’acomiada.
La decepció i l’autocrítica es fan manifestes i es millor marxar.

S'HA ACABAT
Al Palau tot són cares llargues. Els grans monitors que esperaven acompanyar la victòria del partit, es limiten a oferir els primers resultats d’escrutini arreu de Catalunya, desglossats pel Xavi Coral a TV3.
De cop, els altaveus canten la cançó del partit i això avisa de l’arribada de “les cares” d’ERC. Carod-Rovira, Portabella i Vendrell pujen a l’escenari. Per a sorpresa de tots els assistents, els portaveus descriuen uns resultats positius pel partit i l’exalcaldable anima a seguir treballant. Els seus successors a la llista electoral s’ho prenen amb ironia. Cal fer balanç i un examen de conciència. Els aplaudiments no hi són

10 PROBLEMES DE BCN

1. Habitatge
Com arreu del país, falten vivendes per a tothom, però sobretot per als qui busquen una primera vivenda. La manca de sòl i els alts preus de mercat són les principals dificultats.

2. Turisme
Com a ciutat capital, els turistes són una part clau de Barcelona. Cal fomentar un turisme de qualitat, i evitar els turistes de borratxera, que causen conflictes amb els veïns i desperfectes als carrers.

3. Ghetos de delinqüència
Les zones conegudes com a “propenses als robatoris i atracaments” estan molt definides i existeix una gran diferència entre uns barris i uns altres. Aquesta diversificació perjudica a la imatge dels barris més humils i els allunya de la gent.

4. TMB
El funcionament de les línies de metro i autobús no sempre resulten efectives, amb llargues esperes i amb gran concentració d’usuaris en alguns dels cotxes o vagons. Augmentar l’oferta d’ambdós serveis podria ser la resposta al problema.

5. Gent gran
En relació amb el problema núm. 6, la població d’aquesta franja d’edat es veuen desatesos, per la falta de places en residències i per la reduïda oferta pública d’activitats per a gent gran que eviti la seva exclusió de la societat.

6. Equipaments
Falten instal·lacions per tothom i arreu de la ciutat. Els pitjor atesos són, sobretot, els extrems de la població (nens i avis): manquen residències, escoles bressol i oferta lúdica per a nens.

7. Zones verdes
La manca de sòl ha fet que l’edificació li vagi restant espai a parcs i zones verdes a la ciutat. Tot i que a l’Eixample ja ha començat la recuperació dels interiors d’illa com a zona verda, això s’hauria d’estendre a tota la ciutat i major escala.

8. Oferta per a joves
Cada cop més, l’oci dels joves s’ha centrat en la nit. S’hauria de promoure, a més, una altre tipus de diversió per aquest sector de la població. Aquesta podria ser l’inici de la solució als problemes de consum creixent de drogues i alcohol.

9. Trànsit
A banda d’oferir una mala imatge de la ciutat als turistes que la visiten, la mala circulació dificulta el dia a dia dels ciutadans, siguin o no, usuaris del transport privat. Una millora en el servei públic reduiria el problema als carrers.

10. Immigració
Com a gran ciutat, la recepció d’immigrants és gran i això desemboca en la formació de ghetos comercials (si són immigrants legals), com els de comerços xinesos; o el creixement de la delinqüència com a conseqüència de la mala situació dels que són il·legals. S’hauria de treballar per una millor integració dels nouvinguts.

ALCALDABLES

MISTER ALCALDABLE 2007: Jordi Portabella, alcaldable d’ERC (Barcelona 1961)
És Segon Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona des de les passades eleccions municipals del 25 de maig de 2003. L'any 1999 ja va ser elegit candidat d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona lloc en el qual va accedir com a tercer tinent d'alcalde.
És llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (UB) i Màster en Enginyeria Ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha estat Consultor Ambiental i professor de Medi Ambient a la Universitat Internacional de Catalunya.

SA REINA DEL GOVERN: Imma Mayol, alcaldable d’ICV (Palma de Mallorca 1958)
És Tercera Tinenta d’Alcalde i Presidenta de la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient i presideix també l’Agència d’Energia de Barcelona. És llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona.
Presideix el grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona, al capdavant del qual repeteix enguany com a candidata a l’Alcaldia.

ACABEM AMB EL QUE FA LLEIG.COM: Alberto Fernández, alcaldable de PP (Barcelona 1961)
És vicesecretari general del PPC i candidat del PP al Senat per la provincia de Barcelona. Ës llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Afiliat al partit des de 1980, és vicepresident nacional de les Noves Generacions del PP.

CANVIS DE TOTA LA VIDA: Xavier Trias, alcaldable de CiU (Barcelona 1946)
És regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona i President del Grup Municipal del CiU. Actualment és també el Secretari General Adjunt de la Federació de Convergència i Unió. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 1970, especialitzant‑se en pediatria.

JOVE PODER SOCIALISTA: Jordi Hereu, alcalde i alcaldable de PSC (Barcelona 1965)
És alcalde de Barcelona (2006) des que Joan Clos va ser designat Ministre d'Indústria del Govern Espanyol. Actualment és president de la Comissió de Seguretat i Mobilitat, entre d'altres càrrecs de rellevància municipal. Llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses i MBA per ESADE.

PORTABELLA FA MAGIA AL ROMEA

És diumenge al carrer Hospital. La Rambla de Barcelona és plena de gent passejant. Alguns d’ells ja tafanejen els stands electorals que troben al camí.
A uns metres d’allà, la màgia comença al míting d’Esquerra Republicana de Catalunya. Màgia en el sentit més estricta de la paraula: un il·lusionista va ser l’encarregat d’obrir l’acte central de la campanya municipal republicana.
El mateix alcaldable va participar en el show fent de mà innocent. El titular en surt sol: polític fent jocs de mans. Símbol de la política que farà Portabella com a alcalde? Esperem que no.
A platea hi ha gent de tota mena i de totes les edats. Fins i tot, nens que fan volar el seu globus d’ERC. L’espectacle dura vora un quart d’hora i, a continucació, fa presència a l’escenari l’Asha Miró, número 41 a les llistes municipals i habitual presentadora d’aquesta campanya. La vam poder escoltar també en l’acte de presentació de campanya a la terrassa del Museu d’Historia de Catalunya, el 10 de maig.

Poca gent va a més d’una acte a una mateixa campanya, però els que sí ho van fer, van descobrir que l’escriptora va repetir discurs en aquests dos mítings. Tant al museu com al teatre vam poder sentir les mateixes definicions dels tres representants d’Esquerra: Jordi Portabella, Joan Puigcercòs i Josep Lluís Carod-Rovira.
El primer, va dir Miró, és un home intel·ligent, que porta Barcelona al cap i el cor, un requisit elemental per un home que podria tenir la ciutat a les seves mans.
En aquest mateix ordre van sortir a la palestra per emetre els seus parlaments, però prèviament, els seus representants als diversos districtes van engrescar el públic parlant de polítiques concretes i d’iniciatives demandades pels mateixos ciutadans.

Cal destacar la intervenció del secretari general d’Esquerra Republicana, Joan Puigcercòs, que ratificans la seva definició made in Miró, va fer gala d’una gran oratòria.
Davant preguntes com “A qui enviarieu als Estats Units a negociar amb el president: al Fernández Díaz o a en Portabella?” o “A qui enviarieu a defensar els interessos de Catalunya: a Trias o a Portabella?”, el públic va cridar un sonor i uníson “PORTABELLA!”. I sense assajos.

Entrevista a David Fernandez, autor de "Croniques del 6"

“Potser en aquests 10 anys ens han trencat la cara, però mai el somriure”

Aquestes paraules van sortir de la veu de l’autor de “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial”, un llibre que parla de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament.

-Per què escriu sobre història política i no sobre un tema més comercial?
-Principalment per una qüestió local, del barri de Gràcia. Hi ha companys okupes que van estar presentats davant l’Audiència Nacional com a terroristes i avui dia estan absolts. Aquesta és una crònica col·lectiva, amb una voluntat d’explicar el que va passar realment durant aquests deu anys (1996-2006), d’intentar posar una mica de llum sobre un quadre fosc existent a la nostra ciutat, al nostre entorn i, segurament, arreu del món.

-Creu que aquesta mala imatge dels okupes és fruit de la desconeixença?
-Segurament, perquè la gent que viu a prop de les tres cases ocupades que hi ha a Gràcia veu tot el que es fa allà, que no ens mengem els nens ni la carn crua.

-I quin paper creu que hi juguen els mitjans de comunicació?
-Jo crec que té molt a veure l’autocensura. Moltes vegades, si a tu et contracta La Vanguardia, tu ja saps què pots dir i què no diràs mai. Potser, les teves idees no estan tan lluny de les nostres, però saps que mai les podràs publicar.

-Ocupar una casa és realment el mitjà per aconseguir els objectius okupes?
-Sí, el que passa és que un moviment d’ocupació no és un partit polític, és una cosa molt difusa. L’element central és la denúncia a l’especulació que es fa amb la vivenda i amb la manca d’espais, i l’altre és la voluntat de transformar el món des de la transformació personal. No pots dir que vols canviar el món sense canviar-te a tu mateix.

-Quin servei ofereix en aquest sentit, a la gent i al barri que envolta una casa ocupada?
-Home, entre d’altres coses tenim una capacitat al·lucinant de fer solars. Casa que ocupem, casa que ensorren. Fins i tot, hem provocat que s’activin plans de gestió en aquest camp, tenim, fins i tot, una funció política.

Tot voltant per Africa

Áfricas es una obra escrita pel periodista Bru Rovira, que recull les seves vivències pel continent, en el temps de la guerra de Rwanda, en forma de petits reportatges. Es tracta d’un llibre de no més de 300 pàgines que condensa, de manera gairebé anecdòtica, infinitat de visions d’una mateixa realitat. Una molt bona excusa per a reflexionar sobre la condició humana.
A més d’explicar les infinites aventures i desventures que Rovira visqué al seu viatge, aquest esmenta nombrosos autors per a completar les seves idees. És el cas de del periodista Josep Martí Gómez, que és posat com a exemple del cercador incansable de notícies que hauria de ser el bon reporter. “Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la noticia...”. Aquesta frase sintetitza el que, per Martí Gómez, ha de ser la feina del periodista. Un professional sense horaris, sense limitacions a l’hora d’interessar-se per quelcom novedós i important, sense dependre d’un guió que indiqui que ha de mirar i cap a quina direcció ha de caminar.
Una altra de les persones al·ludides és l’antropòloga Clea Koff, que, com Bru Rovira, va anar a parar a Rwanda de mans de les Nacions Unides. Aquesta americana és una de les forenses més reconegudes en el seu àmbit, i ha estat a missions Bòsnia, Sèrbia, Croàcia i Kosovo. Rovira utilitza l’experiència de Koff per al continent africà – i els posteriors estudis que aquesta va fer sobre el que havia vist – per a documentar les seves teories sobre els brutals assassinats a Rwanda, en que es tallava el taló d’Aquil·les a les víctimes per a evitar que marxessin i, així, poder rematar-los més tard.
Sens dubte, hi ha una figura femenina que es presenta com a molt important per a l’autor. Béatrice és presentada per Rovira com “derecha y esbelta”, “estilizada”, “elegante” y de “pies delicados”. Fruit, sembla, d’una molt bona primera impressió. Dedica dos capítols sencers del llibre a les cartes que s’intercanviaren el periodista i la jove rwandesa. D’aquests diàlegs escrits s’hi transpira un cert to d’il·lusió, de possible enamorament, fins i tot. Ambdós s’expliquen anècdotes, pensaments i opinions, i esperen trobar-se de nou ben aviat. Comparteixen vivències a l’Àfrica, patiments i les seves conseqüències (Béatrice explica que encara té malsons a les nits), i això els fa estar més units per a confessar nous problemes molt lluny ja, l’un de l’altre.
Finalment, i com no pot faltar a l’obra d’un autor documentat, trobem un dels referents de Bru Rovira. Ryszard Kapuscinski esdevé un dels punts a seguir pel reporter, que coincideix amb el polonès quan diu que "el gran reportaje se traslada a los libros porque ya no tiene cabida en los diarios, interesados solamente en pequeñas noticias sin contexto". Amb això critiquen la situació que viu el periodisme modern, que s’ha vist dosificat amb l’aparició dels telediaris. Ells descriuen un periodisme de fast food, on prima més la informació abundant però superficial, per sobre del coneixement en profunditat dels fets com el que es fa, per exemple, en els reportatges de Kapuscinski. Aquest diu que el major error ha estat que el periodista hagi deixat de ser un mer observador per a començar a participar dels fets manipulant-los i, per tant, desinformant de la realitat. A més, comenta, no s’ha d’oblidar que els periodistes treballen per uns mitjans que, actualment, busquen el negoci i els beneficis que aquest els hi proporcioni, sense entendre d’ètiques ni professionalitats. Bru Rovira, comenten, és el Kapuscinski català.
El primer capítol del llibre, “Atomic Music. Una gira por Sur Sudán” Rovira obre Áfricas amb la visió del continent que tenen els artistes. Els components d’aquest conjunt musical reflexionen amb el reporter català sobre la situació de la guerra i la precarietat per la que Rovira passa de pas. Comença el relat quan un d’ells, bevent una fervent cervesa plena de polsim, manifesta que la gent manté els artistes de franc i sense queixes perquè són allò que els porta l’alegria, la fugida dels problemes de la guerra. Tot i això, els músics són, en realitat, un més d’aquests tristos i, abans d’acabar el capítol, el triomfador Papi intenta convèncer el reporter perquè els tregui d’allà i els porti a casa seva, a Barcelona. Explica Rovira com l’artista vol el seu rellotge, els pantalons, la seva camera. El que sigui.

ENTREVISTA a Ignasi Llorente, conseller portaveu d'ERC Eixample

“Quan Aznar va aconseguir la majoria absoluta vaig pensar que si no ens hi posàvem tots junts, no tiraríem endavant”

-Com ha arribat a ser candidat d’ERC per l’Eixample?
-Jo vaig estudiar medicina, però l’interès per la política el tinc des de fa molts anys, encara que mai vaig pensar en dedicar-m’hi activament.
L’any 1997 vaig començar a militar a Esquerra, però des de la distancia, des de casa. Va ser al 2000, poc després que Aznar conseguís la majoria absoluta, que vaig dir “o ens hi posem tots en una poca estona que tinguem al cap del dia o això no ho tirem endavant”.

-Perquè seria i perquè no és de...
...Ciutadans?
-Ho seria pel discurs que fan de participació ciutadana i d’obertura de la democràcia superant determinades barreres, que als partits més grans els hi costa molt descentralitzar el poder i fer arribar el poder al ciutadà.
No ho sóc perquè no crec que tot això ho diguin seriosament. Fan un discurs demagog i molt vendible, però que realment no s’ho creuen.
... CiU?
-Ho seria perquè, a Barcelona, els conec i hi tinc més tracte, i crec que, en general, són gent bastant preparada o, com a mínim, coneixen els temes que tracten.
No ho sóc perquè, sovint, les polítiques socials que defensen estan molt allunyades del meu pensament d’esquerres; perquè, sovint, les polítiques nacionals no superen “la prova del cotó” i a la mínima que hi ha d’haver un posicionament clar , acaben sent més paraules que fets.
... PP?
-Ho seria perquè, en alguns punts, el posicionament del PP i d’ERC, en la teoria, eren més similars que amb altres partits. Per exemple, en les propostes en el camp de la comunicació.
No ho sóc perquè, quan han governat, han demostrat que això que diuen no ho apliquen.

-Com valora el factor “Polònia”?
-Jo crec que és bo, s’ha de fer humor de tot a la vida. Sóc un fanàtic dels Monty python's, que als 60 van demostrar que es pot riure de qualsevol cosa, per dura i salvatge que fos. Crec que és molt sa. En el cas de la política, crec que és imprescindible.

-Creu que hi ha una bona educació política?
-Jo vaig estudiar al Liceu Italià i a l’Escola Elemental Italiana, i allà existeix el costum des dels 11-12 anys a fer debats polítics cada setmana. És cert que no porten enlloc, però t’ensenyen a mantenir discussions a la vida.

-Que en pensa de...
...els okupes?
-Crec que, com a tot arreu, hi ha lluitadors molt preparats i hi ha arrepenjats que hi passen l’estona. Sincerament, crec que, com a moviment, no és útil, però si no causen problemes reals als veïns no hi veig problema.
...la pobresa a Barcelona?
-Normalment és gent gran que viu sola, que pot pagar el lloguer de renda antiga però res més. ERC proposa equipaments per aquesta gent, assistència domiciliaria i afavorir programes com el “”viure i conviure”.
...la prostitució?
-S’haurà d’acabar regulant, si no legalitzant. Perquè sinó acabarem fent la tècnica de l’estruç, d’amagar el problema traslladant-lo a un altre lloc.

-Com és el seu dia a dia a l’època electoral?
-M’aixeco sentint la ràdio, i automàticament el cervell s’activa amb totes les informacions polítiques que va rebent. Llegeixo tota la premsa i a mig matí sempre hi ha algun acte amb col·lectius de la ciutat. Després, acostumo a passar per l’oficina: miro l’e-mail, dino un entrepà o una amanida mentre treballo al portàtil, acabo de preparar algun acte. I a la nit hi els actes forts.

Entrevista a Jordi Portabella, alcaldable d'ERC

El passat dimecres, 18 d’abril, va tenir lloc a les rodalies de la Sagrada Família un sopar de proximitat amb el candidat Jordi Portabella i diversos militants, simpatitzants i col·laboradors del partit.
Portabella entrà a la sala de manera discreta i, barrejant-se entre els més de 100 assistents, començava a saludar i mantenir breus converses amb alguns d’ells. Minuts més tard, Ignasi Llorente, cap de llista de l’Eixample I sisè de Barcelona, donava la benvinguda i feia una breu presentació de l’acte, alhora que informava del menú: “De primer, pinya amb pernil i valoració de la vostra zona: queixes i valoracions positives. De segon, fricandó i propostes de futur: què faríeu si fóssiu l’Alcalde de Barcelona?. I per postres, crema catalana.”
Abans de començar la xerrada entre plat i plat, el candidat va respondre unes breus preguntes en un racó del restaurant “Els Porxos”.

-L’”Utilitza’ns” d’aquesta campanya electoral guarda alguna relació amb el “Som com tu”?
-Bé, el que hem prioritzat en aquestes eleccions, al ser les municipals, ha estat la proximitat. S’està fent una precampanya en la que estem fent un esforç perquè tots els regidors d’Esquerra estem rebent una hora al dia a la ciutadania a tall individual, per tant l’eslògan ve precedit d’una precampanya en la que diem que volem invertir la relació persona-política, gent-política, ciutadania-política i ens posem a la teva disposició.

-Diuen que ERC ofereix una alternativa a la grisor del panorama polític actual. No se senten part responsable com a partit?
-No, perquè no tenim prou representació com per poder prendre decisions sobre els temes importants. Nosaltres tenim capacitat per bloquejar alguns temes amb els que no estem d’acord, com hem fet en múltiples ocasions, i tenim capacitat per a gestionar les nostres àrees, però no per decidir sobre els temes troncals.
Nosaltres, a més, fa vuit anys que som a l’Ajuntament, mentre que Iniciativa i PSC fa 25, des de les primeres eleccions, que governen.

-Perquè creu que ERC ha guanyat vots en els darrers anys: per una millora de la gestió o per una evolució de l’electorat cap el pensament d’Esquerra?
-Sempre es produeixen les dues coses alhora. Per una part, s’està produint un canvi a la societat catalana, que és veure que fem les coses de manera profundament democràtica, a partir d’anar al Parlament, i que amb un 90% dels vots és suficient perquè després se’t respectin les decisions. I per altra part, ERC també ha anat madurant durant aquest període de temps, per tant és la suma d’ambdues coses.

Entrevista a: Enric SÓRIA, poeta valencià

“A l’Oda a València en dic de tots colors”

→ Ha estudiat Història, Filologia Catalana i Egipci antic. La seva experiència professional va des de la docència, fins a la traducció, la poesia o els dietaris. Ha publicat nombrosos llibres, com “Mirall de miratges” (1981), “Compàs d’espera” (1993) (on s’inclou la seva “Oda a València”) i “La lentitud del mar” (2004), entre d’altres.

- Hi ha alguna part de la seva formció que l’influeixi per sobre de les altres?
- Doncs no ho sé realment, haver estudiat història potser ha tingut influència en alguns poemes, encara que no ho he buscat. En tot cas, el que m’ha interessat ha estat explicar el món tal i com jo el veig, i, d’alguna manera, judicar-lo.
La filologia m’ha servit perquè és el llenguatge, això forma part de la base. Conèixer les virtuts i les dificultats del material és necessari i si no ho fas, no el pots utilitzar. És una condició sine qua non.

- Els temes que tracta han anat canviant al llarg de la seva trajectòria?
- Inevitablement si. Perquè vaig començar a fer poemes quan tenia 18 anys. Ha passat temps i jo no sóc el mateix. Canvien els temes, el to, la manera de mirar… perquè t’avorreixes de fer una mena de coses i vols provar unes altres, vols fer experiments, anar per uns altres camins… Juntes la voluntat amb allò inevitable.

- Vostè va nèixer a València, va venir a aquí… Ha patit la influència de les dues ciutats?
- Quan es menciona de manera explícita una ciutat als meus poemes, sempre és València, perquè és on m’he mogut, m’he criat i on he viscut les experiències essencials. Les que compten han passat allà. A més, València m’ha agradat molt, allà he estat feliç, he patit, però on jo hi estava bé. Em fascinava en algunes coses i m’irritava profundament en unes altres, però com t’irrita la gent que t’estimes, perquè no fan el que creus que haurien de fer. És una relació bastant apassionada i això s’ha reflectit en els poemes.
Amb Barcelona tinc una relació més distanciada, no em sento tan implicat. La visió que encara tinc sobre València, bàsicament, és la fascinació d’un adolescent que ha quedat.

- Perquè una oda i perquè a València?
- Era València perquè jo hi era allà. I una oda perquè era una manera de fer un poema llarg i encomiàstic. Permeten molt de joc i a més, ja s’havia fet. De Barcelona hi ha una oda que li va fer Verdaguer i una altra que li va fer en Maragall. Valéncia també té una tradició d’odes, hi ha unes quantes, i jo m’hi afegia d’una manera una mica irònica, una mica diferent, dient-ne de tots els colors.

- Algunes de les seves obres han estat traduídes al castellà. Creu que aquest procès deteriora el missatge de l’obra original?
- Això de la traducció és un misteri. Jo també vaig traduir Kafka. Inevitablement, l’has de modificar, perquè certes coses ja no encaixen bé. Un poema amb rima és un trencaclosques impressionant. Jo vaig tenir la sort de que el traductor era un molt bon poeta, el Carlos Marzal. Sabia el que jo volia dir i a on volia anar a parar i ell ho compartia força. El fons del poema te’l respecta sempre, perquè sap de què va. Jo estic molt content d’aquelles traduccions.

- Com veu la situació del català a la poesia?
- Jo crec que la poesia és del que millor està de la literatura catalana, quant a producció. Si això agrada o no ja és un altre tema. Algú va definir la poesia com “un estat tèrmic del llenguatge”. La gent que està obsessionada perquè la llengua es pugui perdre o perquè té problemes ja té alguna de les coses que fan falta per ser poeta.
Sigui per aquesta raó o per qualsevol altra, el fet és que hi ha força poetes i molt bons. De narrativa també s’està fet bona, però, percentualment, crec ue hi ha més poetes d’un cert interés que narradors.

- Ha fet opinió, poesia, es dedica a la docència… Amb què es queda?
- Afortunadament no haig d’escollir, però jo crec que si hagués de triar, per mi, com a escriptor, el més important és la poesia. Dea d’altre punt de vista, el que em dóna de menjar són altres coses. Els dietaris, la veritat,, sempre els he fet molt a gust i m’ha agradat. Jo n’estic content, però, de tota manera, jo crec que no sé si és del resultat que estic més content però si el que a mi més m’ha interessat i més m’ha importat ha estat escriure.

- Per què s’ha dedicat al periodisme?
- Doncs perquè crec que, de la mateixa manera que els cantaautors són poetes, els periodistes són escriptors. De fet són els que més escriuen de tots.
Quan jo, de jovenet, volia ser escriptor, hi havia una revista on jo escrivia resenyes i en un moment donat, em van dir que em necessitaven per fer un reportatge sobre un tema literari. Un més després estava de redactor en aquella revista. Vaig ser redactor de societat, després de cultura, cap de redacció i ja estava dins.

- Té algun referent quant a poetes?
- Molts! A alguns, fins i tot, els he envejat molt la seva perfecció o la seva gràcia. Ha anat canviant amb el temps, perquè els gustos canvien i, fins i tot, els poetes que més t’agraden arriba un moment que estàs una mica saturat. Aleshores els has de deixar reposar i després hi tornes. Jo sóc molt fidel a Cernuda, Estellès, Espriu, Gil de Diezma, que a més té una obra molt curteta i és molt agraït amb això, i alguns altres. De tant en tant, te’ls tornes a mirar per veure com ho feien els mestres, els que en sabien. Són el que més influeixen, els que van marcant-te el camí.

- Veu algun jove poeta amb possibilitats?
- Sí. Hi ha gent jove, fins i tot, molt jove, que ho està fent molt bé. I ara s’estan produïnt fenòmens de canvi profund dins del que és la poesia i alguns poden perdurar. Altres són modes. Durant un temps es va posar molt de temps la poesia visual. Hi ha fluctuacions però hi ha coses que, en canvi, es mantenen. Una cosa molt important de la poesia dels 50 de Gil de Diezma, d’Ángel González i de Brines, que usaven un llenguatge molt col·loquial. La poesia espanyola agafava un llenguatge molt del s. XVII i com la poesia barroca encara s’entenia, s’aprofitaven d’això i utilitzaven un llenguatge molt engolat. I en canvi aquests agafen un llenguatge del dia de cada dia, escriuen com parlen i no pretenien escriure d’una altra manera. Baixar-se del pedestal i fer poesia planera, i va acabar convertint-se en un corrent estable, i un canvi important.

- Què opina de lla situació de TV3 a València?
- Ui, això és un drama llarg. Ara ha sortit a la llum pública perquè han dit que ho volien tallar definitivament, però això ja fa temps que es fa. Al poble on viu el meu pare, abans es veia TV3 perfectament i fa un any i mig es va deixar de veure. En altres llocs això ha anat passant gradualment però cada vegada ho veia menys gent i ara han volgut rematar-la definitivament i és quan ha sortit el tema. Ara és una putada, perquè això ho veia gent, perquè TV3 s’entén.

- Canal 9 és l’alternativa?
- Canal 9 és un desastre. A més, és molt manipuladora. M’agradaria que a Catalunya, es veiessin els noticiaris de Canal 9 perquè, al seu costat, TV3 és una meravella d’imparcialitat i de correcció. Al costat d’allò, quedarien molt bé perquè diferència n’hi ha. Els periodistes d’allà protesten perquè ells estan obligats a fer això, però es queden protestant i prou, perquè allò és el que hi ha.

- Comunitat Valenciana o Pais Valencià?
- Això és igual! Qui li diguin com vulguin. Si li volen dir comunitat que li diguin, és el nom oficial… Ens agrada molt discutir per tonteries, tenim molt costum. L’important és que la gent vol veure un canal de televisió que es fa en el seu idioma. Molta gent veia TV3, no per raons ideològiques, sinó perquè feien pel·lícules, transmetien el futvol… doncs com aquí! Això, si ho haguessin fet fa uns quants anys, que tenia molta més cobertura, hauria alçat més polèmica. Al cap i a la fi, es treure alguna cosa a la gent.

Moltes gràcies.

Partit Humanista, ara ONG

A la web oficial del Partit Humanista de Catalunya es diu que la seva seu barcelonina es troba a un despatx d’un edifici del carrer Pelai núm.12, lloc on ara es domicilia la ONG coneguda com “Raíces Universales”.
El Partit Humanista és un dels possibles participants a les properes eleccions municipals del 27 de maig.
Quan falten només dos mesos pel dia de les votacions, aquest partit es presenta ausent, és a dir, resulta impossible tenir contacte amb el candidat polític o amb algun dels seus representants.
Aquest comportament,no gaire lògic en un aspirant al govern de la ciutat, podria ser conseqüència a la humiltat del partit quant a maneres de mostrar-se a l’electorat - la seva plana web és, literalment, una plana -, o a la poca importància que li donin a la seva relació amb els mitjans de comunicació, donada la seva llunyania respecte el govern de l’Ajuntament.
A Internet, és inexistent la figura d’algun candidat a l’alcaldia de Barcelona per part del PH d’anys anteriors. En el cas del candidat al govern de Dosrius, se’ns ofereix, fins i tot, una foto del polític proposat.
Això és fruit de la millor o pitjor gestió individual de cadascuna de les seus catalanes del PH o, simplement, del seu grau deconeixença de les noves tecnologies?
En tot cas,sembla increïble que un partit seriòs presenti com a seu central una porta a un passadís que, segons la recepcionista de l’edifici, “fa més d’un any que no ocupa el grup polític. Esperem com va la seva presentació al període de campanya electoral. Faran una reaparició sobtada?